Entro a l'aula, m'assento i hem quedo callat. Observo com aquells alumnes, als quals de tant en guant anomenem amb els companys de la feina " els petits dimonis que ens porten més problemes que ningú", tots riuen i xisclen. Corren per l'aula ja que jo no els he dit que s'assentin i es quedin callats, per què avui es diferent, avui no obriré la boca. un cop acabades les gracietes tot comença a quedar en més i més silenci, per un moment es fa un gran silenci i comencem a sentir els sons més nimis, el radiador roncant a la cantonada de l'aula, els esbufecs nasals d'un dels alumnes grassos.
Alguns dels alumnes estan agitats. Observo com comença'n a bellugar-se i a mira el rellotge. Alguns estudiants guaiten a fora per la finestra, fent veure que estan de tornada.
Tot aquestes coses passen amb uns simples 15 minuts fins que jo decideixo obrir la boca per trencar l'incomodo silenci i dic amb una beu ronca tirant cap a xiuxiueig:
_ Què passa aquí? pregunto.
Aleshores comença lentament una discussió que és el que havia volgut tota l'estona sobre l'efecte del silenci en les relacions humanes. Per què ens incomoda tant, el silenci? Per què ens sentim millor amb el soroll?
MITH ALBON, Els dimarts amb Morrie.
No hay comentarios:
Publicar un comentario